dimecres, 19 de febrer del 2014

La 'Psicogeografia' de True Detective

















True Detective és una sèrie que pot estudiar-se des de moltes perspectives diferents. Referents literaris que es remunten més enllà de Lovecraft o Arthur Machen, religiosos, filosòfics o espirituals no hi falten, com tampoc un bon grapat d'especulacions i consipiracions d'índole més satànica que fan salivar als guionistes de Cuarto Milenio.

Ara bé, el text que més bé resumeix l'escència i la peculiar mirada 'weird' i nihilista de Rust Cohle prové de l'anàlisi de l'apartat musical de la sèrie.

David Bizarro, ha analitzat les claus de True detective en base a la 'psicogeografia', i ha traçat un text que aprofundeix en la influència de l'entorn i el context geogràfic més immediat en el comportament i la formació de les identitats que l'habiten.
 Cohle, capaç d'absorbir i interioritzar tots aquests matisos i emocions de forma molt especial, gairebé paranormal, és el catalitzador, l'ectoplasma d'una mentalitat de concep l'entorn com un organisme viu i en constant interacció amb els seus habitants.

L'escenari postindustrial, melancòlic i buit, però expressivament notori de Louisiana, són peces exclusivament disposades per erigir a Cohle com el corpus teòric de True Detective. I En tot això, l'apartat sonor i musical hi té molt a dir. Chapeau, al fantàstic text de David Bizarro, i que podeu trobar al bloc de El País.

 Molt recomenable! 

http://blogs.elpais.com/muro-de-sonido/2014/02/true-detective-una-psicogeograf%C3%ADa-norteamericana.html


Cooking With Hannibal?

Heu vist ja Cooking With Hannibal, la fantàstica promo que ha fet la NBC per la segona temporada d'Hannibal? Us imagineu un crossover d'Hannibal amb Pesadilla en la cocina? En quin plat convertiria l'Hannibal al 'bo' de Chicote?



Pels que encara no heu vist la sèrie, us avisem que només teniu fins el proper 28 de febrer per posar-vos al dia amb indiscutiblement, una de les millors sèries de la temporada passada. De fet, Hannibal és un dels fenomens televisius dels últims anys.

Tot i no haver estat especialment ben tractada a nivell d'audiència, però sí aplaudida per la crítica, la NBC va decidir sorprendre'ns a tots al apostar per la realització d'una nova temporada.


Hannibal doncs, basada en les novel·les de Thomas Harris -tot i beure gairebé més de la mitologia creada per la clàssica i magistral realització cinematogràfica d'Anthony Hopkins que del propi text de l'autor- segueix l’enfonsament de l'investigador i assessor de l'FBI Will Graham a mesura que Hannibal, el seu particular i pervers psiquiatra, va aflorant calculadorament en la trama principal per convertir-se en això, l'impecable assassí en sèrie amb més bon gust de tota la historiografia d'assassins catòdics i en el convidat fatalista de la majoria converses culinàries dels seus amics.

La sèrie de Bryan Fuller és especialment interessant per aquest joc narratiu en què ens fa partícips de la ‘deconstrucció’ del protagonista de la sèrie, Will Graham –si seguim la terminologia culinària-, amb el naixement i la construcció gradual d’Hannibal, l’antiheroi per excel·lència. Un estira i afluixa de personalitats que no arriben a conviure en cap moment, però que sempre apareixen en una proporció especialment precisa.

Hannibal és un relat tenebrós, a estones difícil de pair, s'ha de reconèixer, però també exquisidament ben escrit, i on en destaca l'estranya conjunció d'una violència desagradable i crua amb una estètica acurada i elegant que guanya força pel seu contrast. La passivitat amb què formula les escenes i com situa els personatges dins l'acció, recorden molt a l'obra d'Edward Hopper, una de les principals fonts referencials per l'apartat visual. Hannibal es recrea en els assassinats, és cert, però sempre explicats des d'una estètica pictòrica i d'art i assaig, i amb un espectre cromàtic fred però ric amb tons terrosos. El desenfoc selectiu en la majoria de plans respon a un modus operandi expressiu que prové de la perspectiva alienada i fragmentada de Will Graham. En definitiva, una sèrie per gaudir en totes les seves vessants.   


Per acabar, i sense entrar ni aprofundir en el magífic tram final amb què es tanca la primera temporada, i sense ànim de convertir-me en l'aixafaguitarres de torn, vull deixar patent que el 'Vide Cor Meum' és una peça tant bonica com esfereïdora, i que ben aviat serà recordada, irremeiablement, com la banda sonora de Lecter. 

Esperem doncs, a veure l'inici prometedor de la segona temporada. Però fins llavors, i honorant a la figura icònica i nostrada d'en Jaume Pastallé...Bona Cuina!

Per què ens agraden tant les sèries?



En Robert Jové ens ha preparat un escrit molt xulo que reflexiona sobre el motiu pel qual ens agraden tant les sèries de televisió.

Serà per l'increment de productes de qualitat en la indústria televisiva, pel seu format únic, o potser per la fidelització i empatia que ens provoca el seguiment i la progressió d'una vida que ens és aliena però que conté certs paral·lelismes amb la nostra?

Us deixem amb l'article d'en Robert, i us animem a dir-hi la vostra.


Per què ens agraden tant les sèries?

Que la televisió ofereix productes cinematogràfics d’alta qualitat ja només ho dubten els dinosaures més recalcitrants, una espècie en extinció que no caldria protegir. Estic totalment d’acord amb una frase que vaig sentir ja fa molt de temps (lamento no recordar l’autor) que deia: “Hi ha més cinema en un episodi dels Simpsons que en la majoria de films que s’estrenen”. Pot semblar exagerada però penso que el sentit de l’afirmació és correcte.

Abans era difícil veure un director o actor de cinema en els crèdits de les sèries, però ara és molt usual; David Lynch va ser dels pioners, però ara n’hi ha un munt: Martin Scorsese, Walter Hill, Jonathan Demne, Gus Van sant i Spike Lee, per només apuntar-ne uns quants, han dirigit episodis, i també és freqüent el transit a la inversa, és a dir, guionistes o autors que fan televisió i que triomfen en el cinema com Terence Winter o Aaron Sorkin.

Però la pregunta d’aquest escrit és: Per què ens agraden tant les sèries? Doncs perquè hi ha hagut un boom tant espectacular que ha fet aparèixer autèntiques obres d’art com The Wire, Breaking Bad o l’espectacular True Detective, de la que parlarem ben aviat. El paradigma de la televisió ben feta segurament és la cadena HBO.

Una de les claus penso que és la perfecta simbiosi entre sèrie pròpiament dita i serial, és a dir que en un únic episodi solen haver-hi fils narratius que es tanquen i d’altres que van evolucionant com en els fulletins del XIX i que deixen en l’espectador un punt d’intriga que només podrà satisfer si veu el proper episodi.

Una altra és la profusió de canals i gent amable que comparteix (algun dia hem de parlar de la por que tenen els autors en que compartim els seus productes, fins i tot ens diuen Pirates, demonitzant una pràctica que posa la cultura a l’abast de tothom).

Però jo penso que la clau de l’èxit rau en el format. La duració d’un episodi generalment és d’entre vint i seixanta minuts, amb alguna excepció d’episodis pilot o tancament de temporada. Vivim en una societat fastigosament accelerada, tothom té pressa per aconseguir o tenir i el valor més preuat és la immediatesa.

Però no podem prescindir de la ficció, necessitem que ens expliquin històries perquè ens ajuden a viure, ens permeten posar-nos a la pell d’altres i sentir empatia amb personatges que ens repelen però que al mateix temps admirem, viure en tercera persona aventures i situacions que mai coneixerem en la nostra mediocre vida. La Ficció és com una mena de preludi al somni, com somiar despert. Projectem els nostres anhels i les nostres esperances, temors i il·lusions ens les històries que ens expliquen.

Però hi ha un problema, arribem a casa cansats després d’una jornada estressant i si posem una pel·lícula ens adormim abans de la meitat, i no diguem res si ens posem a llegir: els hàbits de lectura són un dels índexs més depriments de la nostra societat.

Així doncs la duració d’un episodi és ideal pel nostre cervell, permet que ens expliquin una història, posar-nos a la pell d’un personatge, somiar despert en definitiva abans de tancar els ulls i enfonsar-nos al regne de Morfeo. I si l’adrenalina que desprèn ens desvetlla, doncs en posem un altre i ja està.

Robert Jové.