En Robert Jové ens ha preparat un escrit molt xulo que reflexiona sobre el motiu pel qual ens agraden tant les sèries de televisió.
Serà per l'increment de productes de qualitat en la indústria televisiva, pel seu format únic, o potser per la fidelització i empatia que ens provoca el seguiment i la progressió d'una vida que ens és aliena però que conté certs paral·lelismes amb la nostra?
Us deixem amb l'article d'en Robert, i us animem a dir-hi la vostra.
Per què ens agraden tant les sèries?
Que la televisió ofereix productes cinematogràfics d’alta qualitat ja només ho dubten els dinosaures més recalcitrants, una espècie en extinció que no caldria protegir. Estic totalment d’acord amb una frase que vaig sentir ja fa molt de temps (lamento no recordar l’autor) que deia: “Hi ha més cinema en un episodi dels Simpsons que en la majoria de films que s’estrenen”. Pot semblar exagerada però penso que el sentit de l’afirmació és correcte.
Abans era difícil veure un director o actor de cinema en els crèdits de les sèries, però ara és molt usual; David Lynch va ser dels pioners, però ara n’hi ha un munt: Martin Scorsese, Walter Hill, Jonathan Demne, Gus Van sant i Spike Lee, per només apuntar-ne uns quants, han dirigit episodis, i també és freqüent el transit a la inversa, és a dir, guionistes o autors que fan televisió i que triomfen en el cinema com Terence Winter o Aaron Sorkin.
Però la pregunta d’aquest escrit és: Per què ens agraden tant les sèries? Doncs perquè hi ha hagut un boom tant espectacular que ha fet aparèixer autèntiques obres d’art com The Wire, Breaking Bad o l’espectacular True Detective, de la que parlarem ben aviat. El paradigma de la televisió ben feta segurament és la cadena HBO.
Una de les claus penso que és la perfecta simbiosi entre sèrie pròpiament dita i serial, és a dir que en un únic episodi solen haver-hi fils narratius que es tanquen i d’altres que van evolucionant com en els fulletins del XIX i que deixen en l’espectador un punt d’intriga que només podrà satisfer si veu el proper episodi.
Una altra és la profusió de canals i gent amable que comparteix (algun dia hem de parlar de la por que tenen els autors en que compartim els seus productes, fins i tot ens diuen Pirates, demonitzant una pràctica que posa la cultura a l’abast de tothom).
Però jo penso que la clau de l’èxit rau en el format. La duració d’un episodi generalment és d’entre vint i seixanta minuts, amb alguna excepció d’episodis pilot o tancament de temporada. Vivim en una societat fastigosament accelerada, tothom té pressa per aconseguir o tenir i el valor més preuat és la immediatesa.
Però no podem prescindir de la ficció, necessitem que ens expliquin històries perquè ens ajuden a viure, ens permeten posar-nos a la pell d’altres i sentir empatia amb personatges que ens repelen però que al mateix temps admirem, viure en tercera persona aventures i situacions que mai coneixerem en la nostra mediocre vida. La Ficció és com una mena de preludi al somni, com somiar despert. Projectem els nostres anhels i les nostres esperances, temors i il·lusions ens les històries que ens expliquen.
Però hi ha un problema, arribem a casa cansats després d’una jornada estressant i si posem una pel·lícula ens adormim abans de la meitat, i no diguem res si ens posem a llegir: els hàbits de lectura són un dels índexs més depriments de la nostra societat.
Així doncs la duració d’un episodi és ideal pel nostre cervell, permet que ens expliquin una història, posar-nos a la pell d’un personatge, somiar despert en definitiva abans de tancar els ulls i enfonsar-nos al regne de Morfeo. I si l’adrenalina que desprèn ens desvetlla, doncs en posem un altre i ja està.
Robert Jové.
