Cooking With Hannibal?

Heu vist ja Cooking With Hannibal, la fantàstica promo que ha fet la NBC per la segona temporada d'Hannibal? Us imagineu un crossover d'Hannibal amb Pesadilla en la cocina? En quin plat convertiria l'Hannibal al 'bo' de Chicote?



Pels que encara no heu vist la sèrie, us avisem que només teniu fins el proper 28 de febrer per posar-vos al dia amb indiscutiblement, una de les millors sèries de la temporada passada. De fet, Hannibal és un dels fenomens televisius dels últims anys.

Tot i no haver estat especialment ben tractada a nivell d'audiència, però sí aplaudida per la crítica, la NBC va decidir sorprendre'ns a tots al apostar per la realització d'una nova temporada.

Hannibal doncs, basada en les novel·les de Thomas Harris -tot i beure gairebé més de la mitologia creada per la clàssica i magistral realització cinematogràfica d'Anthony Hopkins que del propi text de l'autor- segueix l’enfonsament de l'investigador i assessor de l'FBI Will Graham a mesura que Hannibal, el seu particular i pervers psiquiatra, va aflorant calculadorament en la trama principal per convertir-se en això, l'impecable assassí en sèrie amb més bon gust de tota la historiografia d'assassins catòdics i en el convidat fatalista de la majoria converses culinàries dels seus amics.

La sèrie de Bryan Fuller és especialment interessant per aquest joc narratiu en què ens fa partícips de la ‘deconstrucció’ del protagonista de la sèrie, Will Graham –si seguim la terminologia culinària-, amb el naixement i la construcció gradual d’Hannibal, l’antiheroi per excel·lència. Un estira i afluixa de personalitats que no arriben a conviure en cap moment, però que sempre apareixen en una proporció especialment precisa.

Hannibal és un relat tenebrós, a estones difícil de pair, s'ha de reconèixer, però també exquisidament ben escrit, i on en destaca l'estranya conjunció d'una violència desagradable i crua amb una estètica acurada i elegant que guanya força pel seu contrast. La passivitat amb què formula les escenes i com situa els personatges dins l'acció, recorden molt a l'obra d'Edward Hopper, una de les principals fonts referencials per l'apartat visual. Hannibal es recrea en els assassinats, és cert, però sempre explicats des d'una estètica pictòrica i d'art i assaig, i amb un espectre cromàtic fred però ric amb tons terrosos. El desenfoc selectiu en la majoria de plans respon a un modus operandi expressiu que prové de la perspectiva alienada i fragmentada de Will Graham. En definitiva, una sèrie per gaudir en totes les seves vessants.   

Per acabar, i sense entrar ni aprofundir en el magífic tram final amb què es tanca la primera temporada, i sense ànim de convertir-me en l'aixafaguitarres de torn, vull deixar patent que el 'Vide Cor Meum' és una peça tant bonica com esfereïdora, i que ben aviat serà recordada, irremeiablement, com la banda sonora de Lecter. 

Esperem doncs, a veure l'inici prometedor de la segona temporada. Però fins llavors, i honorant a la figura icònica i nostrada d'en Jaume Pastallé...Bona Cuina!